No negaré que un dels meus esports preferits és observar, en silenci, la naturalesa més salvatge. I també les persones. Si pot ser, a vegades, com més miserables millor. Cal anar-los a buscar, però quan se'n troba un bon exemplar, cal no perdre'l de vista.

Fa un mesos, en saber d'un viatge a l'Amèrica profunda, un bon amic em va recomanar l'obra de Donald Ray Pollock, que retratava aquella societat amb un realisme extrem. Gairebé de supervivència. En llocs on mai hi passa res. On l'únic al·licient per enganxar-se a la vida, si és que pensen en aquestes coses, és el present més immediat. Creuen en Déu perquè no els queda altre remei. I voten Trump i mengen el que mengen pel mateix motiu. No els queda més remei que fer-ho. Es tracta de la desesperació vital. Ohio, Alabama, Missouri o Arkansas. D'aquesta gent en diuen 'White trash', escombraria blanca. Tracten de viure al moment, amb els recursos que es tinguin i de lloguer. Sense comoditats i amb un cotxe vell i rovellat de trenta anys que avui no entraria a Barcelona. Si cal canvien de ciutat perquè els va bé, o per començar de nou. Sense arrels. O amb arrels tan fortes que no poden sortir del forat on van tenir la sort de caure al néixer.

Confesso que llegint Pollock em despisto. Imagino l'escena i automàticament em situo aquí. Jo, algunes coses, les he vist. O imagino o intueixo que haurien pogut passar al costat de casa. Avui, la setmana passada, o vint anys enrere. Potser, i només potser, no estem tant lluny com ens pensem, els uns dels altres.