Aquest estiu he tingut la sort de creuar els Estats Units, la major part passejant-me per l'Amèrica profunda, aquella que va votar Trump, allunyada del turisme, allunyada dels cinturons metropolitans, feta a base de petroli i asfalt, plena de gent massa grassa, mal alimentada i amb un còmplice familiar ineludible, el vehicle. El transport públic no existeix (a l'estació de Memphis, ciutat de 700.000 habitants, hi arriben cada dia dos trens).

No em va agradar, sincerament, el que vaig veure. Els valors, molt lluny dels que tenim a casa nostra, els vaig poder copsar en un sol anunci publicitari. Us l'explico.

Apareix una senyora, d'uns 60 anys, a les portes de la casa d'una jove, d'uns 30, que viu en una zona residencial, aquelles de les cases amb jardí. La dona gran porta un pastís de formatge a les mans i, quan apareix la jove, li diu que amb aquest gest li vol donar la benvinguda al barri. La jove, òbviament rossa, prima i guapa, li ho agraeix. Uns segons de silenci. La jove, per sortir de la situació incòmoda, diu a la gran que si vol passar a veure la casa. La vella, fent cara de satisfeta, li diu que sí, i que en realitat venia per això. Entren. Es tanca la porta. Apareix una veu en off que diu que es presenta una nova targeta de crèdit per comprar tot el que es vulgui per triomfar en situacions com aquesta.

Tot a crèdit. Tot passa pels bancs. I ja ho tornarem. I si no podem, tranquils, que ja ho farà un altre per nosaltres. Espero que n'aprenguem, d'això.