La tarda de l'1 d'octubre vaig llegir allò de "Ja hem guanyat". Després, a cada pas i moviment del Govern català de Puigdemont, havíem d'escoltar que tot era una "jugada mestra". Cada dia ens autofel·làvem amb allò que "el món ens mira" i ens repetíem que "Europa no ho permetrà".

En primer lloc, no només no hem guanyat sinó que hem permès que uns quants, vestits de Policia, desfoguessin les seves frustracions amb els nostres padrins, pares i germans com sacs de boxa. Sobre la jugada mestra, notin que a la primera de canvi que el govern de Madrid ha mogut un dit ha aixafat totes les estratègies catalanes. I això que teníem un pla B, un pla C i fins i tot un pla F. Teníem estructures d'estat i tot! Això sí, hem aparegut als mitjans de tot el món, perquè el món ens mira! Però reflexionin un moment. Recorden quan a la premsa els parlaven de Crimea, els milers de morts a les costes gregues o els conflictes dels dirigents de qualsevol país africà? I vostès què van fer? Escoltar, mirar, i callar. Com ha fet la resta del suposat món que ens ha mirat.

I Europa? Oh Europa. "No podrà donar l'esquena als catalans" sentia fa poc. Doncs ho ha fet. I no ha passat res. A Alemanya segueixen treballant, a Dinamarca més del mateix i a Finlàndia, com a notícia destacable, ara mateix hi deu fer fred.

Sento ser pessimista en aquests moments de depressió profunda, però cal que de tant en tant algú recordi que les frases heroiques són massa vegades vàcues i superficials. Que potser ens hem passat de ser el centre de l'univers. I que, ara que es parla d'autocrítica, també es parli de tot el que hem badat, mentre anàvem a manifestacions amb clavells, espelmes i cantant que tot serà sempre nostre.