Avui fa una mesada, vam finalitzar l'aproximació esmentant la floració anticipada de la sempreviva (Helichrisyum stoechas), l'hipèric (Hypericum perforatum) i l'espernallac o botja pudenta (Santolina chamaecyparissus). Es tracte d'espècies botàniques que acostumen a florir pels volts del solstici d'estiu i, precisament per això, totes tres són anomenades flors de Sant Joan, depenent de la contrada. La nostra intenció inicial fou dedicar-hi, a cada una d'elles, un aproximació. Ara bé, com que ja tenim Sant Joan al sac i es tracta de tres plantes summament populars, hem preferit canviar de plans.

Així doncs, enlloc de circular per camins fressats, proposem endinsar-nos en brolles i màquies, per tal de fixar la mirada sobre dues espècies, també presents a les Garrigues, que no gaudeixen de tanta estima ni atenció però que, personalment, ens tenen el cor robat: la Sideritis i el Teucrium polium. Dos plantes summament aromàtiques que, just creuada la porta de l'estiu, hom pot trobar ben florides a diferents paratges de la comarca.

El de les sideritis és un extens gènere botànic, molt abundant als sequerals mediterranis. Entre les seves múltiples espècies i subespècies, les més populars són la Sideritis hirsuta (herba de la feridura o herba de Sant Antoni), molt apreciat a terres valencianes (te de la Mariola), la Sideritis hyssopifolia (herba de bàlsam o timonet), la Sideritis angustifolia (adsabra, cua de gat o rabet de gat), la Sideritis romana (espinadella) i la Sideritis scordioides (esparbonella o també herba de Sant Antoni). Ara bé, aquestes espècies constitueixen només la punta de l'iceberg, perquè com diu Pius Font i Quer al seu Dioscórides Renovado, "d'aquest mateix grup genèric es crien a la Península al voltant d'una vintena d'espècies" i "mereixen que se'ls hi presti major atenció [...] per la seva composició química, molt variable pel que fa a llurs essències i pel seu valor terapèutic com a bactericides i bacteriostàtiques" (10a ed., p. 663). Les sideritis tenen un alt contingut en olis essencials, responsables del potent i captivador aroma allimonat que desprenen. Un dels seus principis actius és el sideridiol, un diterpè amb demostrada activitat antibiòtica, antioxidant i antiinflamatòria.

Com en el cas que acabem de veure, el gènere Teucrium és també molt extens, amb més d'una seixantena d'espècies i múltiples subespècies. A la Península Iberica hom pot trobar-hi un elevat nombre d'endemismes. En aquest cas, però, volem centrar-nos en una espècie concreta: el Teucrium polium. Molt habitual en determinats enclavaments de la nostra comarca, es tracta d'una espècie rica en rutina, un flavonoide de contrastades propietats antiinflamatòries. Malgrat que per a molta gent pot tractar-se d'una planta totalment desconeguda, la gran diversitat fitonímica en llengua catalana (herba de Sant Ponç, herba capsigranyera o herba de capsigrany, herba capcera, herba cuquera, herba de cucs, llengua de passerell, orella de rata, timó mascle, timó blanc, timó ver, pi d'olor o poliol) indica que fou d'ús habitual. Tal com remarca Font i Quer, es tracta d'una planta "molt variable" (10a ed,. P. 650) i les seves flors poden ser groguenques, blanquinoses, grisoses o porpres, però sempre tenen, poc o molt, una vellositat característica. Com característic és el seu aroma afruitat, que pot fer-nos venir a la memòria la flaire de les serves madures.