L'altre dia vaig fer una prospecció en una qualsevol de les grans superfícies comercials de les Borges, per comprovar quants tipus de iogurts oferien i a quins preus. Vaig pensar, atès que el iogurt és un producte de gran consum que entra gairebé a totes les cases, que seria molt profitós per contrastar quina mena de societat estem construint. Volia identificar sobretot preus, procedències, continguts i tipus de producte per poder establir comparacions i extraure conclusions o, si més no, preguntes interessants.

Els preus presentaven grans i sorprenents disparitats: la marca blanca es venia a 1,18 euros (el lot de vuit iogurts de 125 grams: és a dir el quilogram) una marca molt coneguda d'una multinacional a 2 euros, una altra d'una explotació catalana amb valor afegit social a 3 euros i una altra de catalana amb format gurmet a 3,80 euros. Tots ells eren iogurts naturals de vaca (blancs per entendre'ns) els de cabra i d'ovella en canvi s'enfilaven als 6 i als 6,5 euros i pertanyien també a empreses catalanes. Finalment, la gamma de iogurts gurmet amb fruites de sabors sofisticats, també de procedència catalana, podia superar els 8 euros. Un cop analitzat aquest ventall de preus, marques i tipus, no vaig poder estar-me de comparar-lo amb els primers iogurts de la meva infància (estic parlant dels anys 60), que va ser quan als pobles van començar a aparèixer a les nostres petites botigues familiars, les úniques que hi havia. Suposo que molts recorden que només n'hi havia d'un tipus: era un iogurt natural de preu estàndard i d'una única marca amb envàs de vidre retornable i que m'evoca, segur que com a molts, un gust intens i saborós. És a dir: hem passat d'un únic i mateix iogurt per a tothom (que suposo que la majoria de butxaques podien pagar) a una varietat de preus, marques, orígens, sabors i textures molt àmplia.

La primera conclusió que se m'acut és que o bé la marca blanca escanya els productors de llet o bé els qui vénen iogurts naturals el doble o el triple de cars s'han de fer rics a la força, perquè estem parlant d'uns preus el 100% i fins i tot el 200% més cars. També hi cap, és clar, que la gran superfície utilitzi la marca blanca com a esquer per atraure clients i fixi preus per sota del cost del producte. L'altra conclusió és que avui, aparentment, podem triar tant que gairebé podem trobar un iogurt personalitzat que s'adapti a les nostres preferències organolèptiques. Ara bé, hi afegeixo aparentment, perquè em costa de creure que si s'ofereixen iogurts a 15 cèntims d'euro la unitat, una part significativa de clients puguin realment escollir quan paguen per aquest producte bàsic. D'altra banda, no és lògic pensar que, amb tanta disparitat de preus, la qualitat del producte no ha de ser també molt diferent? Si és així, de quins mecanismes disposem com a consumidors per poder informar-nos i contrastar si ens ha aixecat la camisa qui ens ofereix un producte barat (perquè ho fa en detriment de la qualitat) o un producte car perquè ens vol enlluernar amb un màrqueting eficaç (sense oferir-nos un producte millor). Tinc la impressió que sovint, com a consumidors, anem ben perduts i hem de guiar-nos per intuïcions, prejudicis, llegendes urbanes o per una lògica casolana d'anar per casa, que no té per què coincidir amb les estratègies dels diferents productors. Penso que l'accés fàcil i universal a una informació sobre els diferents tipus de iogurt, per exemple, hauria de constituir un dret de ciutadania garantit i promogut per l'administració. I no ho proposo només en benefici dels consumidors, sinó també en benefici de les empreses que s'esforcen a proporcionar-nos un producte alimentari sa, bo, de proximitat i a uns preus raonables. D'aquesta manera, quan comprem podríem saber qui i què afavorim de debò i apostar per un model econòmic i de país determinat.

Altres preguntes que em vénen al cap són si una disparitat tan gran de preus en un aliment tan comú i bàsic no indica ja que avancem cap a una societat cada cop més fragmentada, on la cistella de la compra ja dibuixarà diferències abismals entre les diverses classes socials o si quan els qui poden gastar-se 40 cèntims en un iogurt opten per destinar-n'hi només 15, no estan promovent una societat low cost, amb grans empreses de capital desconegut que escanyen els proveïdors, paguen salaris baixos i no adquireixen cap compromís social amb el territori.

Aprofitant que la nostra comarca té la sort de comptar amb la Lletera de Juneda, uns productors de iogurt de qualitat i de proximitat obtingut de la seva explotació petitona que em consta que han trobat la seva clientela i es guanyen la vida oferint un aliment que val el que costa, també em pregunto quantes vaques haurien de munyir cada dia si haguessin de vendre la seva llet a una multinacional o una cadena de gran distribució per poder seguir endavant. M'ho pregunto perquè em fa l'efecte que, si com a país haguéssim sabut apostar per una xarxa de productors locals petits i mitjans adreçats a una clientela que pot pagar els aliments de qualitat i de proximitat que ofereixen totes les garanties, ens hauríem estalviat el tancament de granges amb centenars de caps que van haver de plegar després de cobrar preus ruïnosos per la llet, mentre la producció es concentrava en poquíssimes mans que han posat fi a la vaqueria familiar tradicional. Vull dir, en definitiva, que de la decisió de comprar un iogurt o un altre (i això val per a molts altres aliments) sovint en depèn també la consolidació de tot un model social i econòmic amb múltiples derivades i que la nostra condició de consumidors ens atorga, si hi pensem bé, força més poder del que ens pensem.