La història s'està accelerant. Al moment de redactar aquestes línies l'escenari polític que s'obre en qüestió de dies quedarà desfasat. Algú ho ha dit: "és com si s'hagués estat sacsant una ampolla de cava durant molta estona i, a la fi, algú obre el tap". La història dels pobles, com la de les persones, és una línia contínua que, en determinats moments, experimenta canvis formals i de fons. Canvis que al llarg de la vida poden ser més o menys fonamentals però que, en tot cas, s'han anat covant, mai són gratuïts. Són la conseqüència d'un cúmul de causes. Aquest cop, el canvi, és el més fonamental perquè l'ampolla s'ha estat sacsant molt temps. No ve d'una generació, ve de moltes i, entremig, hi ha hagut conflictes, vides sacrificades i generacions mutilades. El moment transcendeix de llarg l'actualitat en el sentit que les raons, l'essència, arrenquen de lluny. A base d'anys s'ha anat carregant d'energies fins que les circumstàncies, de molt diversa mena, han permès enfilar una resolució a un conflicte; en aquest cas, a un conflicte d'encaix per part d'un territori que aspira a la plena llibertat, sense tuteles. És obvi que davant d'un canvi d'aquesta magnitud hi ha forces que empenyen en direcció contrària, tant a fora com a dins. És natural. En societats complexes i d'"al·luvió" com la catalana, els submons a dins del país són diversos i ho són les perspectives vitals de qui els conformen. Però allò determinant i que marca la diferència és que les forces centrals de la societat, el nervi central, empenyen en una mateixa direcció.

L'examen final ha començat. El país, en el seu conjunt, l'ha preparat bé. Tothom ha anat a classe, s'ha estudiat, s'ha fet els deures i s'han presentat els treballs. En aquesta part del món, avui, al segle XXI, l'Estat espanyol -que s'ha posat a estudiar el dia abans de l'examen i gairebé no ha anat cap dia a classe-, no té cap opció de revertir els anhels de llibertat de Catalunya. S'ha obert el tap de l'ampolla i en poc temps l'escenari haurà canviat radicalment.