La Foto (així, en majúscules, ja quasi com a nom propi) és l'eterna mania de la política, de la més alta fins a la municipal, de fer les coses de cara a la càmera i d'esquena a la gent. És haver-se estudiat aquell gest i aquell somriure tranquil·litzador amb precisió mil·limètrica. És com aquella foto que penja el veí del seu cafè amb extra d'espuma i un terrosset de sucre morè, en un modest intent de demostrar-nos que, tranquils, mireu com van de bé les coses. En política, tot i que no és gaire més diferent, la càrrega que hi ha darrere és molt menys banal. I, com més municipal, més de prop ens toca. A vegades sembla que se'ns vulgui fer passar orgullosament una espècie d'àlbum de fotos a mode, d'alguna manera, de programa electoral. Una foto per cada assoliment, com amb els cromos. Perquè vegeu si en van de bé, les coses! Em fa pensar en cintes inaugurals, en pregons al balcó, en amfitrions, en pamflets en color, en xifres que volen impressionar cada cop més i en passos de zebra acabats de pintar. En tot allò que fa bonic, però no fa.