Voldria parlar-vos d'una cosa complicada i no sé gaire si me n'acabaré de sortir. El que és complicat no és la cosa en si, sinó com parlar-ne. Vull parlar-vos de la llum. No de la llum tal com l'entén la física, de com són els fotons que la formen, de la seva velocitat, del seu origen, de la seva fi... No. Us vull parlar d'una llum que molt probablement tots coneixeu, heu experimentat i podeu identificar, espero. Una llum no mesurable ni quantificable. És una llum que es transparenta en alguns rostres: rostres lluminosos, que no enganyen; rostres innocents, com els d'un nadó que mira somrient la seva mare, aquella llum que hi ha entre tots dos i que no es pot dir amb paraules, però que es veu. O entre dos que s'acaben de conèixer i saben en un instant de llum indicible que s'estimaran sempre. O com la de l'avi corrent darrere de la seva néta, com si tot d'una hagués perdut 70 anys i fos un xiquet més corrent per la plaça. Fa poc he vist una llum indescriptible en el rostre d'un amic a l'hospital. Tenia el càncer fora de control. A fora hi havia la Clàudia, la seva dona. Ens vam abraçar: ella plorava desconsoladament: a l'Àngel li quedaven, com a molt, uns dies de vida. Entrem a dins l'habitació i l'Àngel ens rep amb un somriure immens: "Mireu, m'han posat aquí, a l'última planta de l'hospital, perquè és l'última parada abans del cel". Vam agafar-nos de les mans i vam resar tots junts. L'Àngel, amb els ulls tancats, plorava. Uns minuts després ens diu: "No són llàgrimes de pena. Són d'alegria. Sóc molt feliç." D'aquesta llum en parlava V. Frankl a L'home a la recerca de sentit i N. Steinhardt a Diari de la felicitat. La llum del Tabor abans de la creu. Aquests dies, quan ens atansem als cementiris, que el nostre record sigui el d'una llum que hem conegut, que té rostres i moments concrets, que ens faci recordar la Gran Llum de la qual prové. Que puguem, sobretot, agrair.