Hom té la impressió, davant la inevitable topada amb centenars de ciclistes que envaeixen les carreteres i els camins, ara ja pràcticament a diari, que vivim un moment en què s'ha generalitzat la necessitat d'imposar-se reptes, l'única pretensió dels quals és la satisfacció que un mateix té quan els ateny. L'objectiu real (l'autosatisfacció) es disfressa de bona salut, física i mental (mens sana in corpore sano), de companyonia (participem junts d'un mateix esforç) i d'augment de l'autoestima: es comença a poc a poc i, progressivament, es van millorant els resultats, i un es va trobant més bé amb si mateix. Recordo l'eslògan motivador d'una cadena de gimnasos low-cost alemanys, que ara ja es comencen a veure per Barcelona (els gimnasos, no l'eslògan): gaudeix del teu dolor, deien, que acompanyava la foto d'uns joves, de cossos atlètics i amb una cara de patiment terrible, mentre feien exercici. A sota dels reptes hi ha també una idea de competició que implica sempre uns guanyadors i uns perdedors, ja sigui d'uns respecte a d'altres, ja sigui d'un respecte a un mateix. Aquesta competitivitat pot arribar a ser obsessiva i font d'enormes frustracions, que normalment paguen el veí, o la parella, o els fills, o fins els altres conductors quan un es posa al volant. I allò que havia de servir per pacificar-nos (obtenir satisfacció hauria de ser font de pau) el que fa tot sovint és augmentar l'agressivitat. Potser el repte hauria de ser no posar-se reptes i moure's per motivacions no quantificables, sense una idea de progrés positivista de fons, sinó més essencialista, no resultadista, que anés a cercar l'arrel profunda de què és l'home i què hi ha vingut a fer en aquest món. Després de la satisfacció d'atènyer el repte, d'aquesta sensació de plenitud, què fer amb la buidor que acostuma a seguir-se'n? Més i més reptes? I després, que? Perquè sempre hi ha un després...