Hi ha un neguit que costa de dir, però que, potser perquè costa tant de dir, domina de mil maneres les nostres vides. És un neguit per sobreviure. Els models de les formes de vida en què ens emmotllem o encapsulem semblen cada cop menys variats: l'individualisme n'és un dels denominadors comuns més habituals. Per això potser ens costa tant de ser feliços: costa d'acceptar que en tot depenem dels altres i els incorporem com un mal necessari que cal suportar, a qui cal exigir, de qui cal queixar-se, de qui cal defensar-se, de qui cal aprofitar-se, amb qui cal comparar-se. Hi ha, però, un altre altre que ens fa més nosa i que potser és del que menys ens adonem: un mateix. Ens fem nosa. Quan els altres ens fan nosa, acabo jo fent-me nosa a mi mateix i, a més, confonc aquesta nosa amb la nosa dels altres. Com que els altres són difícils d'evitar, en fugim cercant refugis de tot tipus. Són narcotitzants necessaris per fer suportable la vida. Ara els tenim més a l'abast que mai: uns, amb aparença de salut i benestar (l'esport practicat obsessivament) o de cultura (un devessall d'espectacles...), d'altres, més clàssics (la tele: ens agrada perdre'ns dins d'una pantalla). Al tren, tothom pendent del mòbil. Potser uns minuts algú aixeca la vista per mirar el mar, esclatant de llum. Se n'admira potser? No: torna de seguida a la xerrameca del whatsapp. Neguit i nosa en augment. L'admiració, la contemplació, la gratuïtat, el sacrifici, l'entrega, l'acolliment de l'altre, l'escolta, el silenci: són formes de modelar el viure fonamentalment passives. Les hem substituït per consum desenfrenat o poltronament existencial davant la tele, per un viure dins l'abocador de la distracció: ens dis-traiem de nosaltres per tornar-hi més buits que abans. Una buidor que parla de la molta set de plenitud, de veritat, que hi ha en l'home. Per les moltes escletxes hi entrarà algun bri de llum.