Aquestes últimes setmanes estem vivint (i no costa gaire d'endevinar que continuarem vivint) un terrabastall d'emocions. Són temps en què la immediatesa i la pressa han substituït la capacitat d'aturar-se a reflexionar. A l'espera de com s'aniran esdevenint els temps i confiant que regni un ideal de pacifisme a ultrança en tota decisió que es prengui tan a nivell individual com col·lectiu, permeteu-me que us reporti una experiència tinguda fa poc, que va captivar-me profundament i encara dura: fou la visita a la cartoixa de Montalegre, al terme de Tiana, a tocar de Badalona. És l'única cartoixa viva que queda a casa nostra. Els que som de Castelldans recordem molt la nostra vinculació cartoixana (Scala Dei) i va ser un privilegi poder visitar un d'aquests monestirs que no es visiten. Hi ha una pel·lícula alemanya titulada El gran silenci, que mostra, durant 3 hores, la vida íntima de la casa mare de totes les cartoixes, la Grande Chartreuse, a França. És ben cert que allò que més impressiona quan hi entres és la presència immensa, palpable, arravatadora, del silenci. Es tracta d'un silenci que somou i commou l'ànima. Una experiència similar només l'he tinguda a l'ermitatge fundat per sant Francesc a Le Carceri, als afores de la ciutat d'Assís. Es tracta d'un silenci invasiu, com un devessall que xoca i s'emporta la brutícia de molt de soroll, d'una manera abrupta però delicada. Ben bé es podria dir que allò xocant d'ésser-ne inundat tot de cop és precisament el fet que, tot d'una, sents que ets a la teva casa vertadera i que feia temps que t'hi esperaven. És un absolut que els qui hi habiten, que són monjos-ermitans, diuen que té rostre i interpel·la el fons del cor de l'home. Val molt la pena de fer experiència d'aquest silenci ple de bondat i alegria, per bastir una vida plena de sentit i de pau.