Fa mesos que l'independentisme debat, de forma més o menys apassionada, pública i metòdica, què va fallar l'1-O. Perquè la legislatura dissenyada per desconnectar en 18 mesos va acabar en el 155, la presó i l'exili. Les respostes no són agradables, ha quallat que es va tirar endavant més per desconfiança i tacticisme que no pas per convicció que la majoria del 2015 primer i de l'1-O després fos suficient per convertir unilateralment Catalunya en un estat.

L'independentisme ha arribat a la conclusió de que cal ser-ne més i més determinats. En el conjunt de la societat, sí, però també en àmbits crítics. I un d'ells és el camp sindical, protagonista aquests dies amb la vaga general que el 21-F va convocar la Intersindical-CSC amb una motivació laboral però emmarcada en un cicle de protestes més ampli marcat pel judici al Suprem. Una vaga que va tenir un seguiment irregular (més alt a comarques que a les zones urbanes) i que va deixar-nos grans manifestacions en moltes capitals catalanes (inclosa les Borges) però no polígons tancats i grans fàbriques sense treballadors per fer-les funcionar.

CCOO i UGT, majoritaris a Catalunya i gens partidaris de capgirar l'statu quo, es van negar a secundar-la. Davant la repressió, s'han limitat a demanar a l'estat condescendència. Cap independentista en pot esperar res més enllà de la gestió, més o menys endreçada i ambiciosa, de les condicions de treball.

L'independentisme té, cada cop que aflora el debat, l'ocasió de posar fil a l'agulla i enfortir-se al món del treball, ara amb la Intersindical-CSC, encara minoritària però present a sectors estratègics com l'administració, l'ensenyament, sanitat o els serveis. Perquè fer-ho ajudarà a ser-ne més (allò d'ampliar la base) però també més determinats, a ser més forts per parar el país. I un sindicat que plantegi les relacions laborals -en el sentit ampli i incloent lluites com el feminisme- a l'atac i no a la defensiva omplirà de contingut al república. El "per a què la voleu?" serà més fàcil de respondre.