La lluita feminista ha agafat molta empenta en els últims anys, i a força de sentir nous testimonis, conceptes i reivindicacions fins ara inexistents o bé silenciades, com a home és difícil no sentir-se interpel·lat a prendre-hi part d'una manera o altra. T'hi pots posar de cul, agafar-t'ho com una guerra de sexes i reafirmar-te en els teus principis heretats del neandertal; pots abraçar la causa amb passió i ajudar a moure consciències a través de l'acció i la paraula insistent; o pots adoptar un paper més discret i començar per una reflexió interna que et porti a replantejar costums i creences que t'havien acompanyat al llarg de tota la teva vida, que després de certes reticències inicials, crec que és el punt on em trobo jo ara. El feminisme està innegablement de moda, una moda que ha durat més del que m'imaginava, i que fora bo aconseguir que no s'extingís, perquè el que tenen les modes és que són passatgeres. Com la lluita antiracista als Estats Units, tema estrella als informatius fa un parell o tres d'anys i del qual ja no se sent parlar, i no crec que sigui perquè la poli hagi deixat de disparar negres indiscriminadament. Potser la fita més notable que queda de tot aquell boom mediàtic, després del boicot als Oscars del 2016, és que ara hi ha una quota negra en aquests premis d'allò més artificial (parlo de títols com Moonlight, Déjame salir, Green Book...), que té molt poc a veure amb el nivell artístic i molt amb la igualtat mal entesa. Igualtat no vol dir mimetisme, vol dir normalització i que tothom tingui les mateixes oportunitats. I tornant al feminisme, potser la igualtat no passa perquè el futbol femení, del qual tant es parla últimament, sigui tan popular i mogui tants diners com el masculí, perquè potser l'esport rei femení no cal que sigui el futbol. Potser les dones ni tan sols volen tenir un esport rei. I potser, només potser, tot això ho haurien de poder decidir elles.