Les eleccions periòdiques legitimen el sistema democràtic en expressar el poder popular per mitjà del vot lliure, secret i igualitari; materialitzen la representació dels diferents interessos polítics, socials i territorials que conflueixen en qualsevol societat i, finalment, produeixen governs mitjançant la concentració de suports a persones i/o programes, que hauran de tenir una aplicació general, bé sigui des de l'Executiu o bé amb lleis que responguin a la voluntat majoritària.

Els sistemes electorals i les circumscripcions poden ajudar, afeblir o distorsionar aquests objectius. La influència d'aquests en la vida política és evident. Els majoritaris tendeixen al bipartidisme i, en canvi, els proporcionals provoquen el multipartidisme.

Un sistema electoral majoritari amb circumscripcions petites i uninominals prima les grans forces polítiques, facilita les majories i això permet formar governs amb més rapidesa. El Regne Unit n'és un exemple. En canvi, un sistema electoral totalment proporcional i amb circumscripció única en tot el país, aconsegueix una representació ideal, però dona una gran fragmentació política que no ajuda a la formació de governs. Holanda i Israel en són el paradigma.

Hi ha sistemes mixtos, com l'alemany, que al meu entendre és el més just. D'altres son a dos voltes, com a França, on en la primera hi concorren molts partits o candidats i si cap aconsegueix la majoria absoluta, en la segona es formen grans coalicions i només resten dos candidatures. Alguns, com a Grècia fins ara, tot i ésser proporcionals, reforcen el partit més votat amb un suplement d'escons que els garanteix una majoria més gran.

A Espanya el sistema electoral és proporcional i de circumscripcions diverses però, en general, petites i amb un mínim de parlamentaris que els sobrevalora la representació. A Catalunya regeix el mateix model.

Fins fa poc, aquest sistema ha permès la formació de governs monocolors. En els darrers anys, però, el canvi sociològic que s'està produint en les totes les societats occidentals on els ciutadans no votem tant per ideologia, creences o conviccions, sinó per interessos o conveniències concretes o puntuals, provoca una volatilitat del vot que origina fenòmens com l'aparició espectacular de determinats partits o be la quasi desaparició d'altres en molt poc temps.

El vot per interessos concrets impulsa forces territorials i noves formacions al redós de reivindicacions ambientals, socials, morals, generacionals, etc. que diversifiquen encara més l'espai polític. Moltes d'aquestes sense una clara adscripció a allò que en diem la divisió tradicional entre dreta o esquerra o entre l'eix social o el nacional. I no em refereixo a les que, des de sempre, tenen com a opció l'eix nacional.

Per altra banda les campanyes electorals han canviat radicalment, els instruments clàssics han desaparegut i els mitjans de comunicació, així com les xarxes socials, s'han convertit en el fixadors de l'opinió pública i la militància dels partits hi adopta un paper més o menys actiu si, en funció de les seves habilitats, actua en aquestes xarxes. De tot això en resulta i resultarà, amb un sistema electoral similar, una fragmentació de la representació que s'haurà de gestionar, durant temps, de manera diferent a l'hora de conformar majories per governar.

D'aquí que sigui imprescindible modificar l'actual sistema d'investir els governs de l'Estat o el de la Generalitat. El vigent obliga que hi hagi majoria absoluta en la primera volta i, en la segona, que hi hagi més vots favorables que contraris. Aquesta norma ha impedit formar govern en diverses ocasions i ha obligat a repetir eleccions.

La solució seria aplicar el procediment que tenen les corporacions locals i algunes comunitats: majoria absoluta en la primera volta, però si no s'aconsegueix, automàticament governa la llista més votada. És cert que això pot donar govern dèbils, però sempre queda la possibilitat de configurar majories alternatives i utilitzar la moció de censura si els altres grups ho creuen necessari.

Si no és així caldrà apel·lar al sentit de responsabilitat de tots els grups per no bloquejar, altra vegada, alguna proposta que, sense disposar de majoria absoluta, pugui ser capaç de generar el consens més ampli.