Aquest any s'han complert 100 anys de la conferència que Max Weber va oferir a l'Associació Lliure d'Estudiants de Munic mesos després de finalitzar la Gran Guerra Europea en la qual Alemanya va sofrir no solament una derrota militar sinó també moral, que fou, segons molts historiadors, el germen del totalitarisme que es va imposar en aquest país la dècada dels anys trenta del segle passat. El seu contingut fou publicat després en un llibre que ha estat una referència obligada per a tots els politòlegs d'arreu del món.

Max Weber, que era un home de ciència més que polític, va estar sempre preocupat pels afers públics i va teoritzar, entre altres qüestions, sobre paper de l'Estat com a garant dels drets i llibertats dels ciutadans i els mecanismes dels quals aquest disposa per defensar-los, reclamant-li "el monopoli de la violència legítima", concepte que al llarg d'aquests cent anys ha tingut diverses interpretacions, però que encara avui segueix vigent en les democràcies més avançades.

Amb tot, no és aquesta la part del seu discurs que m'interessa comentar sinó la que fa referència als principis ètics que han de regir en qualsevol decisió política i a la relació que hi ha d'haver, sempre, entre l'ètica i la política. Tenen a veure l'una amb l'altra? L'activitat política és com qualsevol altra?

Només existeix una ètica absoluta que impregna tota l'activitat humana i que ni tan sols es pregunta per les conseqüències dels propis actes?

Aquí rau la seva genial aportació a la ciència política: tota acció política èticament plantejada pot ajustar-se a dos màximes diferents i oposades. Es pot orientar conforme l'ètica de la convicció o conforme l'ètica de la responsabilitat. Simplificant una mica, podem dir que l'ètica de la convicció ens obliga a seguir, sense posar-los en qüestió, els nostres principis i l'ètica de la responsabilitat ens ordena, sobretot, tenir en compte les conseqüències de les nostres accions.

Aquest axioma continua essent vàlid avui, perquè el veiem reflectit en moltes de les actuacions dels nostres dirigents davant les negociacions per desbloquejar la situació política actual. Efectivament, la defensa inamovible dels propis principis, així com el temor d'adoptar mesures agosarades per por del rebuig social faria impossible avançar en qualsevol direcció.

La política ha de tenir com a finalitat el bé comú; la igualtat, la solidaritat, així com el benestar de la ciutadania; la solució pacífica dels conflictes socials i el progrés en pau i llibertat de tota la humanitat. Per fer-ho, en democràcia, no hi ha altra manera que l'exercici de la responsabilitat de govern mitjançant una majoria parlamentària i social. Aconseguir-ho és una obligació, gairebé un imperatiu moral, altrament no atendríem la voluntat de la ciutadania que així ho reclama.

En altres ocasions ja hem dit que aquestes majories avui s'expressen en diferents opcions polítiques i que, fruit d'aquesta situació, ara més que mai necessitem que s'imposi l'ètica de la responsabilitat, que no significa renunciar ni als principis ni a les conviccions, però que té present la repercussió de les seves decisions i les adopta en funció de l'interès general.

Actuar amb responsabilitat vol dir assumir que els actes polítics tenen conseqüències i es necessita coratge per explicar-los, defensar-los i saber-los gestionar. Aquesta és la grandesa dels autèntics líders, que són pocs, ja que per seguir el corrent hi ha molta gent que pot fer-ho.