Fa dos divendres vaig tenir ocasió d'anar a les Rambles. Era migdia i el sol espetegava fort damunt la processó de la gent que desfilàvem lentament des de l'altura de l'església de Betlem fins a l'enrajolat dissenyat per Joan Miró, esdevingut un altar per al record i homenatge de les víctimes. Hi regnava el silenci i voldria creure que també hi regnava l'esperança en aquesta humanitat malalta. La concreció devastadora del mal, pensat, calculat, maquinat, gestat per ments humanes... La seva concreció, la seva constatació, tan a la vora, et fa obrir els ulls dolorosament al misteri de l'home, de la condició humana, d'allò que fa que l'home sigui home. Un interrogant que pesa damunt la consciència i que no pot acceptar de quedar-se amb la resposta de la sang que embruta les nostres mans, ja sigui perquè un hom és víctima o és botxí. Dic volgudament el misteri de l'home i no el misteri del mal, perquè és l'home qui perpetra el mal, qui el planifica, qui el decideix, qui l'executa. I és l'home mateix qui el pateix i hi respon. Què és l'humà en l'home? El silenci dels centenars de ciris que cremaven a les Rambles eren com petites flames adolorides i alhora espurnes dèbils d'esperança. Recordava aquells passatges mítics de la saviesa bíblica, la sang d'Abel cridant dins la terra pel crim perpetrat pel seu germà Caín. Dramàticament ens arriba encara aquell crit, a través de milers de generacions d'homes: germans que maten germans. Què és l'humà de l'home? L'única resposta que se m'acut és la resposta absurda de Jesús dalt de la creu: el perdó dels botxins. Què és l'humà de l'home? No serà potser el perdó? La capacitat de refer ferides amb l'únic ungüent possible, el perdó? El silenci dels ciris de les Rambles agermanat amb el silenci de Déu, clavat a la creu, havent perdonat els botxins. Un home sense màscares que coneix a fons les seves procedències i, malgrat tot, pot perdonar.